Amic lector, amiga lectora encetem aquest bloc, amb petits nuclis de cent paraules que volen recrear els personatges, les actituds i les vivències que poblen un centre escolar, veritable calidoscopi efervescent, microcosmos que reprodueix en miniatura la complexitat del món exterior, univers febril i múltiple on escenifiquem dia rere dia els nostres esforços, les nostres angoixes, els nostres somnis.
En Ramon s’ha jubilat però la seva col·laboració trimestral a la revista prossegueix. Aquesta vegada el leitmotiv és prou engrescador: escriure una carta a la consellera del ram. No trepitja les aules però segueix recelós els esdeveniments i la seva concepció volteriana que tot és perfectible se’n va en orris. Quan no imitem el cranc anem a la deriva. Només hi ha dos tipus de carta: la carta als reis donant corda llarga als nostres somnis –però hem perdut la fe– o la denúncia de les insuficiències i deficiències del sistema. En Ramon s’embala i escriu: “La Raquel observa...”
La Xesca rep consternada la confirmació d’una nova escapçada salarial. La cançó enfadosa de sempre: tenim un treball segur, cal ser solidaris i no ens hem de fixar tant amb els calés. La titllen d’interessada, ella que en temps de les vaques grasses predicava uns valors que estaven en contradicció amb la realitat exterior: bombolles, especulació, corrupció... diner fàcil en definitiva, aquell que mai no obtindrem amb un treball que sigui el fruit d’uns anys d’estudi aplicats i sacrificats. Ara ha d’expiar una crisi que ella no ha provocat i decideix expressar la seva indignació per escrit: “Distingida Senyora
Consellera...”
En Jordi fulleja el diari entre classes i s’atura perplex davant l’enèsima crònica referent a l’univers educatiu. Ja tremola, sempre que hi ha novetats és per enredar més la troca. Quan no es parla d’austeritat, de reducció de personal, d’anulació de suports, d’esbandida de reforços, d’amputació de recursos, quan no es presenta la darrera troballa pedagògica de l’il·luminat de torn que revolucionarà la tasca docent, es ven la teoria que, amb una millor formació i selecció del professorat i amb un increment del seu horari, tots els problemes es resoldran. Assegut davant l’ordinador, comença a
teclejar neguitosament: “Distingida Senyora
Consellera...”
La Raquel observa amb
mirada tribulada l’estol d’infants que juguen despreocupadament davant seu. No
veu gota clar el futur que els espera. Està avesada a perdre’ls quan compleixen
tres anys, són com petites naus que deixen el seu port tutelar per solcar
titubejants el mar de l’existència que ella voldria que els fos plàcida,
profitosa, benèfica. Aviat deixarà la docència desprès de molts anys de brega i
deplora que molts dels seus somnis pedagògics trontollin. Hi ha mots que odia
quan els veu aplicats al seu món: retallades, reduccions, supressions... Agafa
un foli i gargoteja amb ràbia: “Distingida Senyora Consellera...”
DIMARTS, 25 d’octubre, a les cinc
de la tarda.
L’Amèlia, com a tutora, exposa a la Mercè, que
finalment ha acudit a la cita desprès d’una trucada fallida, que sa filla Renée
ho té pelut aquest trimestre ja que, segons l’avaluació inicial i preventiva,
podria recollir sis o set suspensos, i tots els professors s’han queixat de la
seva actitud desmenjada. La mare replica que a casa hi ha problemes que
l’afecten, que la nena estarà pagant la dificultosa aclimatació a un centre
nou, que ja veuran tots plegats que és una bona nena i, ja a la porta, afegeix
davant una Amèlia desconcertada: “Si detectes algun problema, m’avisaràs?”
DIMARTS, 27 de setembre, a les vuit del
vespre
L’Amèlia, asseguda davant les cadires de l’aula que
aquest vespre ocupen els pares i mares que han estat convocats a la reunió
d’inici de curs, es permet els quinze minuts acadèmics de rigor per donar temps
a que arribin els tocatardans. Es tracta de la reunió de primer i el nombre
d’assistents és més elevat que als altres cursos. Desprès els pares aniran
desertant gradualment. L’Amèlia es troba amb moltes cares conegudes, cosa
normal en tractar-se d’un poble petit on gairebé tothom es coneix. Ressegueix
l’enfilall de cares expectants cercant la Mercè i s’adona, decebuda, que no ha
vingut.
DISSABTE, 27 d’agost, al migdia.
Al mercat l’Amèlia troba la Mercè, una antiga companya d’escola. Ara la professora tindrà sa filla que comença la secundària. La Mercè es queixa de l’enrenou que suposa tenir els fills a casa tot l’estiu, que espera amb deler el començament de curs i, per rematar-ho, s’exclama que els docents tenen massa vacances. L’Amèlia està farta de justificar-se i enceta, aquesta vegada, una estratègia diferent. Confessa que hi està d’acord, ella també ha de suportar els seus dos fills que li fan la guitza a casa i frisa per tornar a la feina. La Mercè, perplexa, calla i se’n va.
DILLUNS, 27 de juny, a les nou del
matí
Hi ha expectació. Com sempre que hi ha novetats,
l’Amèlia, professora de secundària, comença a tremolar. Els canvis sempre són
per complicar la troca, mai per resoldre deficiències específiques. A la
televisió, la consellera comunica amb posat sever que els professors faran una
hora més. Tothom sap que és una retallada més per alleugerir la deriva
econòmica, però ella parla de mitigar el fracàs escolar. L’Amèlia, convençuda
que una hora més no solucionarà res, s’imagina el que podria representar que
els pares, que també formen part de la tasca educativa, dediquessin una hora
més a la setmana als seus fills.
