Després de tants anys de docència era una situació del tot habitual: en el passat havia tingut la mare i ara feia classe a la filla. S’assemblaven com dues gotes d’aigua, era com viatjar enrere en el temps. La mare, enfurismada per les notes de la noia, cridava que sa filla era una irresponsable, que passava dels seus consells, que ho havia intentat tot, que ja no sabia què fer. El professor li va replicar sorneguerament . “¿Vols que et sigui sincer? La teva filla m’ha donat la meitat de problemes dels que em vas donar tu quan eres jove”.
Amic lector, amiga lectora encetem aquest bloc, amb petits nuclis de cent paraules que volen recrear els personatges, les actituds i les vivències que poblen un centre escolar, veritable calidoscopi efervescent, microcosmos que reprodueix en miniatura la complexitat del món exterior, univers febril i múltiple on escenifiquem dia rere dia els nostres esforços, les nostres angoixes, els nostres somnis.
dijous, 14 d’octubre del 2010
2 - LA DIFÍCIL COHERÈNCIA
Ho va resumir molt bé el seu tutor a la reunió del grup docent: “És el veritable líder de la classe”. Amb el seu posat seriós i transcendent, amb la paraula mordaç sempre a punt, encapçala totes les mogudes, totes les manifestacions, totes les reclamacions que tenen lloc entre els murs del centre. Les paraules compromís, solidaritat, repressió, llibertat, ètica... brollen amb contundència dels seus llavis quan ataca els totalitarismes, censura la globalització, blasma la hipocresia, defensa l’ecologia, propugna reciclatges... Ara entra a l’aula, s’asseu al seu lloc, i treu la minúscula “xuleta” que l’ajudarà a aprovar l’examen de matemàtiques.
1 - AMB LES ESPATLLES COBERTES
Només de veure el pare vaig comprendre moltes coses que em neguitejaven del meu alumne. S’assemblaven com dues gotes d’aigua, l’adolescent era una rèplica exacta del seu progenitor, el qual dissentia amb fermesa de les acusacions que escoltava, i declarava amb determinació que el seu fill no havia fet campana, que havia estat treballant amb ell a l’obra. El poca-solta celebrava la coartada inversemblant, tot rient d’amagatotis. Però si l’havia vist amb els meus propis ulls al bar! Tanmateix no em vaig immutar gens; tard o d’hora, quan el pare volgués redreçar-lo es trobaria, ell també, amb aquella rialla foteta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)