17 - EL TUTOR

El tutor, palplantat rere els vidres de l’entrada, mira desficiat el rellotge. Les cinc i quart. Els pares fan tard. Ja sap que són dels qui no s‘acosten al centre. Repassa mentalment el que ha de dir-los, la veritat mai no és fàcil. Hi està avesat, però, té un grupet impossible, dels que sonen. Les cinc i mitja. A l’aparcament, ni una ànima. El dia ha estat ben feixuc. El tutor agafa els trastos, espera cinc minuts més i després se’n va enutjat a cercar el cotxe que el durà, trenta-cinc quilòmetres enllà, a casa mentre la tarda davalla inclement.

16 - PERSPECTIVES - IV

Es deia Nadia i acabava d’arribar del Marroc. Escoltàvem a classe Le café des délices, una cançó que parla de la nostàlgia de la infantesa perduda, descabdellada al poblet natal llunyà. La noia plorava, provocant la riota sorollosa d’un company foteta. Jo coneixia l’avi del noi, de quan era un xicot escardalenc que havia emigrat des de Jaén a Catalunya. Comprava el pa al forn de casa i les passava magres per arribar a fi de mes. “Pregunta-l’hi al teu avi, vaig dir, com era la seva vida als anys cinquanta”. La riallada se li va glaçar a la cara.

15 - PERSPECTIVES - III

A casa hi ha pasta a dojo i se li nota. Té el futur assegurat, acabarà treballant amb son pare. Només ha d’esperar la diada dels setze anys per emprendre la volada. És el que somia el tutor, que ja el voldria fora, en això coincideixen. Mentrestant fa campana, esvalota, se’n fot de tot, planta cara, és el rei. El trobareu pul·lulant ben aviat al negoci familiar, assajant d’imposar-se als treballadors de tota la vida, dient-li a la noia del despatx que arriba cinc minuts tard: “Escolta maca, potser que arribis a l’hora o ja pots buscar-te una altra feina”.

14 - LA RENTRÉE

Com una onada irreductible, recala un any més a les portes de l’institut la nova fornada d’alumnes de primer. És el dia de la rentrée. Estan inquiets, són menuts, bellugadissos. L’edifici els sembla impossible, inabastable. A punt d’iniciar un capítol decisiu de la seva vida, no són conscients de l’allau de vivències que els esperen, del temps determinant, essencial que ara enceten. Quan salpin de nou dintre d’uns anys, no seran els mateixos. Mentrestant hauran adquirit dubtes i anorreat certeses, hauran conegut la solidesa i la contingència dels vincles amistosos, hauran gaudit o sofert els embats capriciosos dels desigs incipients.

13 - LA VEU DE L'ABAT

Ara sóc jo, el vostre institut, qui us parla. No creieu que la pedra, la fusta, el vidre… puguin tenir veu pròpia? Us conec molt bé, us he vist tantes vegades fent ganyotes pels passadissos i, cada nit, els esborradors m’expliquen en veu baixa el que heu escrit a les pissarres. Si sabéssiu com em costa de passar l’estiu! Us trobo a faltar, us enyoro. M’agrada tant veure com us aneu formant dia rere dia, com aneu aprenent coses, descobrint la complexitat del món, els secrets de la natura, els beneficis de la cultura, com aneu esdevenint homes i dones.

12 - COMIAT

Us ha arribat l’hora de tallar arran els nusos tutelars, de salpar mar enllà sobre l’onada enigmàtica, febril. Tanmateix, us temptarà un dia el fiblot de la nostàlgia i recobrareu escenaris oblidats: el roig punyent de l’esgarip pels passadissos, el groc invasor de la rialla esclafida, el verd insegur de les dèries incipients, el gris cendrós d’alguns dilluns d’examen, la troballa àuria de l’amistat, el camí de tinta que desvetlla la consciència o aquell color fugisser que perdem per sempre al fons d’uns ulls. I descobrireu que la silueta massissa d’aquestes parets rubiginoses forma part entranyable de la vostra intrahistòria.

11 - LA GÈLIDA OBJECTIVITAT DE LES XIFRES

El conseller, repapat de bell nou al despatx, somriu tot repassant les dades que ha donat als mitjans sobre el fracàs escolar. Eludint les inevitables adaptacions curriculars, silenciant la minsa comprensió lectora, negligint el llistó baix de les exigències, ha afirmat categòricament contra els pessimistes i insidiosos de torn que cal comptabilitzar exclusivament els alumnes que deserten les aules sense acabar els estudis de secundària obligatòria. De cop, el somriure se li estronca en veure sobre la taula el sobre amb resultats de la seva darrera analítica. Es resisteix a obrir-lo, no suporta la gèlida objectivitat de les xifres... mèdiques.

10 - EL SUBSTITUT

Esperar crèdulament vora el telèfon una trucada del departament amb una destinació prou favorable, aterrar sobtadament hores després en un univers desacostumat que cal interpretar a corre-cuita, establir amb els nous companys de feina relacions improvisades que esdevindran efímeres, posar a la pràctica sense exercitació prèvia una metodologia de treball aliena, omplir els buits inevitables que sol comportar invariablement la inexperiència, aprendre de memòria tot un enfilall de noms i cognoms amb la data de caducitat incorporada, assajar de servar de la vivència transitòria un petit pòsit indeleble, són alguns dels verbs “irregulars” que ha de conjugar indefugiblement el substitut.

9 - EL MORBO DE LA VIOLÈNCIA

Va mirar fixament al professor i amb to irònic li va engaltar: “M’han dit que abans hi havia professors que pegaven als alumnes amb una regla. No sé com la gent no es revoltava. Quina injustícia més gran. La violència sempre és inexcusable”. Va tocar al timbre i tothom va sortir cuita-corrents, amb ganes boges d’arribar aviat a casa. Tanmateix a l’entrada de l’institut hi havia un aldarull: dos nois de primer d’ESO es pegaven. Els alumnes, entre ells el nostre amic contrari a la violència, van començar a envoltar els dos contrincants, per no perdre’s res de la baralla.

8 - L'HEROI DESTRONAT

El vaig trobar fent la penúltima, a l’hora bruixa, propensa a les confidències. Va dir-me que havia succeït el que jo li havia pronosticat quan estudiava. Era aleshores el rei del mambo; descarat i foteta, era l’heroi de la classe. Li havia advertit que el paper de pallasso li passaria factura. En acabar la secundària els camins van divergir, tothom es va situar, i es trobà sol i penjat. “El pitjor, va dir-me, és quan un d’aquells companys m’atura pel carrer, em dona un copet a l’esquena, em pica l’ullet i exclama: Tu sí que sempre has sabut muntar-t’ho bé!”.

7 - LA LLEI DE LA JUNGLA

A l’hora convinguda s’inicià el consell escolar, amb un únic punt, prou contundent: es tractava d’un alumne que s’havia extralimitat fent quintades, vorejant el que seria gairebé un cas d’assetjament escolar. Hi ha qui necessita marcar territori amb la violència perquè és incapaç d’exercir un altre paper dins els escenaris docents. La mare del noi assajava de treure ferro al problema, considerava que no n’hi havia per a tant i afirmava que a la fàbrica on treballava, als obrers nous els calia també passar algunes proves, però que tot plegat només era un joc, un ritus iniciàtic, una broma innocent.

6 - PERSPECTIVES - II

Ben repapat al seu despatx insonoritzat, fa estona que el conseller d’ensenyament malda per trobar les sigles amb les que batejarà la tendència pedagògica que acaba d’inventar i que està a punt de llençar a la mar docent per apaivagar tanta onada esvalotada. Dubta entre la EPID (Ensenyament Passiu i Dissuasori), fet a mida pels adolescents propensos a queixes, dissidències, reivindicacions i revoltes diverses, i la ECO (Ensenyament de Coneixements Obsolets) ideal pels adolescents hiperactius, afamats, massa motivats. Mentrestant, els professors, alhora psicòlegs, pares, mags, comunicadors, mossos d’esquadra, actors...  s’acosten amb recel a l’aula on els esperen seixanta ulls impacients.