40. ESCENA VIII

DIMARTS, 25 d’octubre, a les cinc de la tarda.
L’Amèlia, com a tutora, exposa a la Mercè, que finalment ha acudit a la cita desprès d’una trucada fallida, que sa filla Renée ho té pelut aquest trimestre ja que, segons l’avaluació inicial i preventiva, podria recollir sis o set suspensos, i tots els professors s’han queixat de la seva actitud desmenjada. La mare replica que a casa hi ha problemes que l’afecten, que la nena estarà pagant la dificultosa aclimatació a un centre nou, que ja veuran tots plegats que és una bona nena i, ja a la porta, afegeix davant una Amèlia desconcertada: “Si detectes algun problema, m’avisaràs?”

39. ESCENA VII

DIMARTS, 27 de setembre, a les vuit del vespre L’Amèlia, asseguda davant les cadires de l’aula que aquest vespre ocupen els pares i mares que han estat convocats a la reunió d’inici de curs, es permet els quinze minuts acadèmics de rigor per donar temps a que arribin els tocatardans. Es tracta de la reunió de primer i el nombre d’assistents és més elevat que als altres cursos. Desprès els pares aniran desertant gradualment. L’Amèlia es troba amb moltes cares conegudes, cosa normal en tractar-se d’un poble petit on gairebé tothom es coneix. Ressegueix l’enfilall de cares expectants cercant la Mercè i s’adona, decebuda, que no ha vingut.

38. Escena VI

DISSABTE, 27 d’agost, al migdia.
Al mercat l’Amèlia troba la Mercè, una antiga companya d’escola. Ara la professora tindrà sa filla que comença la secundària. La Mercè es queixa de l’enrenou que suposa tenir els fills a casa tot l’estiu, que espera amb deler el començament de curs i, per rematar-ho, s’exclama que els docents tenen massa vacances. L’Amèlia està farta de justificar-se i enceta, aquesta vegada, una estratègia diferent. Confessa que hi està d’acord, ella també ha de suportar els seus dos fills que li fan la guitza a casa i frisa per tornar a la feina. La Mercè, perplexa, calla i se’n va.

37. ESCENA V

DILLUNS, 27 de juny, a les nou del matí  

Hi ha expectació. Com sempre que hi ha novetats, l’Amèlia, professora de secundària, comença a tremolar. Els canvis sempre són per complicar la troca, mai per resoldre deficiències específiques. A la televisió, la consellera comunica amb posat sever que els professors faran una hora més. Tothom sap que és una retallada més per alleugerir la deriva econòmica, però ella parla de mitigar el fracàs escolar. L’Amèlia, convençuda que una hora més no solucionarà res, s’imagina el que podria representar que els pares, que també formen part de la tasca educativa, dediquessin una hora més a la setmana als seus fills.

33 - ESCENA I

12 de juny de 1966, 7,30 de la tarda. La porta es tanca i em quedo sol a l’aula. Els pares de la Sònia han marxat. No hi hagut manera de fer-los canviar d’opinió. No he estat prou convincent. De res no ha servit que els digui que la noia val molt, que és la millor, que no hauria de plegar. No hi ha hagut manera, ja li han buscat feina. A més, és una nena, ja trobarà un bon marit, diuen, ja es casarà i tindrà fills. No és aquest el guió que s’escau? Em queda un regust acre a la boca. El vespre recala tebi al poble.

29 - LA MÒNICA O L’ESTÍMUL FAMILIAR

Sona el despertador i la Mònica es lleva rabent. No vol fer tard, avui toca examen. Es dutxa, es vesteix i agafa l’entrepà que la mare li ha preparat. Ella ara no hi és, a les sis comença el seu torn a la fàbrica, a la mateixa hora que el seu pare arriba. Ara el sent roncar a l’habitació del costat. És conscient que es sacrifiquen pel seu futur i ha decidit que no vol decebre’ls. Té el cap tèrbol, ahir es va quedar a estudiar. Comença a clarejar, fa molt fred, però rere els hiverns sempre floreix la primavera.

17 - EL TUTOR

El tutor, palplantat rere els vidres de l’entrada, mira desficiat el rellotge. Les cinc i quart. Els pares fan tard. Ja sap que són dels qui no s‘acosten al centre. Repassa mentalment el que ha de dir-los, la veritat mai no és fàcil. Hi està avesat, però, té un grupet impossible, dels que sonen. Les cinc i mitja. A l’aparcament, ni una ànima. El dia ha estat ben feixuc. El tutor agafa els trastos, espera cinc minuts més i després se’n va enutjat a cercar el cotxe que el durà, trenta-cinc quilòmetres enllà, a casa mentre la tarda davalla inclement.