Amic lector, amiga lectora encetem aquest bloc, amb petits nuclis de cent paraules que volen recrear els personatges, les actituds i les vivències que poblen un centre escolar, veritable calidoscopi efervescent, microcosmos que reprodueix en miniatura la complexitat del món exterior, univers febril i múltiple on escenifiquem dia rere dia els nostres esforços, les nostres angoixes, els nostres somnis.
En Bernat ha vist les orelles del llop. Ha ullat l’esmolada espasa de Dàmocles gronxant-se damunt el seu cap i ara compren, atemorit, aquell missatge de que les notes del centre tenen més valor que les que obtindran a la selectivitat. Comença a fer números i no se’n surt. Els repetim al llarg de la seva escolaritat que no han d’estudiar només pensant en les notes -a vegades prou boiants després de les corredisses frenètiques de darrera hora -, que el que cal és l’adquisició gradual de coneixements, i ara els plantifiquem xifres davant el nas i comencen a tremolar.
L’atzar mena o malmena la vida del substitut. No és
el mateix trobar-te amb un equip directiu que s’interessa per tu malgrat la
teva provisionalitat, un departament vertebrat que t’acull amb les mans
obertes, un alumnat no massa conflictiu o un centre amb recursos suficients,
que aterrar en un món on tens la impressió que ets invisible, en un departament
disgregat o amb antagonismes que no busquen els fruits dolços de la dialèctica
ans els fruits amargs de la confrontació, amb alumnes que abusen
sistemàticament del fet que aviat et perdran de vista o suportar barracons
improvisats i condicions deplorables.
L’Antoine Doinel, a les acaballes del cèlebre film
de Truffaut s’escapa del reformatori on l’havien confinat per anar-se’n cap al
mar, tot un símbol de llibertat, i la darrera instantània el fixa guaitant
l’espectador, tot involucrant-lo, desafiant-lo, preguntant-li què dimonis pot
fer amb aquella reconquerida llibertat. L’Ariadna puja al cotxe i, abans de
posar la clau al demarré, fita la seva imatge abatuda al retrovisor. Està
cansada, decebuda però hi ha una rècula d’adolescents que l’esperen. Quan? On?
Que no triguin! No pot defallir però, per uns instants, com l’heroïna de
Carroll, l’Ariadna voldria passar a l’altre costat del mirall.
Divendres al migdia, darrera hora. Setze dies
desprès de la incorporació. Els alumnes estan fent una prova. Es presenta
sobtadament la professora de qui l’Ariadna fa la substitució amb l’alta mèdica
als dits i la inesperada notícia de la seva immediata reinserció al centre el
dilluns següent. L’Ariadna rememora momentàniament el paper que li atorgava
trenta dies de feina. Paper moll. Ni tant sols podrà acomiadar-se dels alumnes
dels altres cursos, de tot aquell reguitzell de cares que han omplert les seves
ninetes els darrers dies i que ja comencen a desdibuixar-se. Au vinga, girem
full i tornem a començar.
