29 - LA MÒNICA O L’ESTÍMUL FAMILIAR

Sona el despertador i la Mònica es lleva rabent. No vol fer tard, avui toca examen. Es dutxa, es vesteix i agafa l’entrepà que la mare li ha preparat. Ella ara no hi és, a les sis comença el seu torn a la fàbrica, a la mateixa hora que el seu pare arriba. Ara el sent roncar a l’habitació del costat. És conscient que es sacrifiquen pel seu futur i ha decidit que no vol decebre’ls. Té el cap tèrbol, ahir es va quedar a estudiar. Comença a clarejar, fa molt fred, però rere els hiverns sempre floreix la primavera.

28 - COM PREDIR L’IMPREVISIBLE?

Un professor de mòduls aplica contrariat la normativa sobre programacions: detallar anticipadament tots els continguts del curs, que hauran de ser executats al peu de la lletra. Li cal omplir cada minut amb l’activitat que li pertocarà, la improvisació restant descartada, exclosa. Però com pot saber al detall com es descabdellarà el futur, sovint tan imprevisible?. No seria millor arribar a classe amb la partitura ben definida, això si –però amb la possibilitat d’executar altra vegada, si cal, la del dia anterior o avançar la propera- deixant oberta la interpretació de la mateixa segons les necessitats o imponderables del moment?

27 - DE LLAVORS I PÒSITS

El professor cerca insistentment una espurna còmplice als ulls dels seus
alumnes, el gest aquiescent que tradueixi la captació de la ironia o bé d’una subtilesa; vol estar completament segur que les seves paraules no cauen en terra erma, que no està predicant en el desert, que la seva tasca no fa fallida. Tanmateix el seu treball no és manual, mai no podrà veure la feina feta. El ferrer, el fuster, el cisteller, el forner, sospesen amb les mans el producte acabat, definitiu; la vivència pedagògica sembra, en canvi, un pòsit invisible que, amb l’ajut del temps, fructificarà o s’eixugarà.