24 - ELS 400 COPS EN 400 MOTS (i IV)

L’Antoine Doinel, a les acaballes del cèlebre film de Truffaut s’escapa del reformatori on l’havien confinat per anar-se’n cap al mar, tot un símbol de llibertat, i la darrera instantània el fixa guaitant l’espectador, tot involucrant-lo, desafiant-lo, preguntant-li què dimonis pot fer amb aquella reconquerida llibertat. L’Ariadna puja al cotxe i, abans de posar la clau al demarré, fita la seva imatge abatuda al retrovisor. Està cansada, decebuda però hi ha una rècula d’adolescents que l’esperen. Quan? On? Que no triguin! No pot defallir però, per uns instants, com l’heroïna de Carroll, l’Ariadna voldria passar a l’altre costat del mirall.

23 - ELS 400 COPS EN 400 MOTS (III)

  Divendres al migdia, darrera hora. Setze dies desprès de la incorporació. Els alumnes estan fent una prova. Es presenta sobtadament la professora de qui l’Ariadna fa la substitució amb l’alta mèdica als dits i la inesperada notícia de la seva immediata reinserció al centre el dilluns següent. L’Ariadna rememora momentàniament el paper que li atorgava trenta dies de feina. Paper moll. Ni tant sols podrà acomiadar-se dels alumnes dels altres cursos, de tot aquell reguitzell de cares que han omplert les seves ninetes els darrers dies i que ja comencen a desdibuixar-se. Au vinga, girem full i tornem a començar.

22 - ELS 400 COPS EN 400 MOTS (II)

Una Ariadna decidida s’encara l’endemà mateix a les vuit del matí amb cinquanta ulls que  l’escruten àvidament, sabedors que la seva presència és efímera, temporal. Acaba tot just de creuar el rètol de l’aula d’acollida que ha interpretat il·lusòriament com un missatge
encoratjador. Vuit dies desprès encara no haurà parlat amb el director. A més, s’assabentarà perplexa, tot i que a ella no l’incumbeix, que existeix un pla anomenat d’acollida que en  realitat fa referència a l’informe que tot interí rep al juny signat per la directiva i algun  company ocasional. O sigui, misteris del llenguatge, un pla d’avaluació, d’acomiadament.

21 - ELS 400 COPS EN 400 MOTS (I)

L’Ariadna mira, tot fregant-se els ulls, el nom rutilant que apareix a la pantalla, el seu destí laboral els propers trenta dies, setanta-dos quilòmetres lluny de casa. Hi està avesada, acaba de gruar dues setmanes en un centre ben peculiar encara més llunyà: set professors al servei de cinquanta alumnes de dotze anys, practicant una filosofia de tolerància màxima,  aquella que segons els seus predicadors permet als adolescents mostrar el seu jo més autèntic. Experiència que no li ha deixat cap pòsit memorable, cap recurs vàlid per emprar en el futur. Ja ho diuen, és a cops que hom aprèn.

20 - LA REALITAT I EL DESIG

Al professor li toca representar avui tots el papers de l’auca. Volen que el professor imparteixi una matèria, aclareixi conceptes, desvetlli dubtes, conreï afeccions, exigeixi rigor, engendri respecte, irradiï justícia, encomani entusiasme, generi tolerància, traspuï passió, reveli subtileses, adobi els ermots, empelti tenacitat, interpreti el passat, explori el present, basteixi el futur... I el professor, que no és cap mag, deplora la mancança de mitjans, el desgavell social, la desmitificació de l’esforç, la rutina pedagògica, la paperassa administrativa, la deserció dels pares, l’absència de referents, l’allau d’interessos diversos que sedueixen i absorbeixen als adolescents, el desequilibri entre estudis i vida...

19 - ÀNIMES BESSONES

Semblen totalment diferents, però de fet són com les dues cares d’una mateixa moneda. L’un és com una mena de clown que sempre fa la gracieta quan tots els seus companys estan callats, és la seva manera de destacar. L’altra exhibeix un posat circumspecte i seriós quan els seus companys fan beneiteries, és la seva manera de fer-se notar. No han comprès que el que és veritablement difícil és ser el més enrotllat en el moment de la gresca o el més assenyat quan es tracta d’anar per feina. I qui pogués reunir en un sol ésser aquestes dues tendències!

18 - DUBTES

En Rodri veu com s’apropa la selectivitat i encara no té clar el que vol pel seu futur. Està confús. Ha anat passant de curs sense problemes, però no coneix realment les seves veritables capacitats. De fet ni tan sols ha esbrinat el que més li agrada. Que difícil és triar i a la vida et veus obligat a fer-ho prematurament, quan encara no es tenen les idees clares. Per acabar de fer el pes, surt amb una noia del seu curs però darrerament s’ha vist atret per una de primer. Està desconcertat. Ser adult li apareix un pel enrevessat.

17 - EL TUTOR

El tutor, palplantat rere els vidres de l’entrada, mira desficiat el rellotge. Les cinc i quart. Els pares fan tard. Ja sap que són dels qui no s‘acosten al centre. Repassa mentalment el que ha de dir-los, la veritat mai no és fàcil. Hi està avesat, però, té un grupet impossible, dels que sonen. Les cinc i mitja. A l’aparcament, ni una ànima. El dia ha estat ben feixuc. El tutor agafa els trastos, espera cinc minuts més i després se’n va enutjat a cercar el cotxe que el durà, trenta-cinc quilòmetres enllà, a casa mentre la tarda davalla inclement.

16 - PERSPECTIVES - IV

Es deia Nadia i acabava d’arribar del Marroc. Escoltàvem a classe Le café des délices, una cançó que parla de la nostàlgia de la infantesa perduda, descabdellada al poblet natal llunyà. La noia plorava, provocant la riota sorollosa d’un company foteta. Jo coneixia l’avi del noi, de quan era un xicot escardalenc que havia emigrat des de Jaén a Catalunya. Comprava el pa al forn de casa i les passava magres per arribar a fi de mes. “Pregunta-l’hi al teu avi, vaig dir, com era la seva vida als anys cinquanta”. La riallada se li va glaçar a la cara.

15 - PERSPECTIVES - III

A casa hi ha pasta a dojo i se li nota. Té el futur assegurat, acabarà treballant amb son pare. Només ha d’esperar la diada dels setze anys per emprendre la volada. És el que somia el tutor, que ja el voldria fora, en això coincideixen. Mentrestant fa campana, esvalota, se’n fot de tot, planta cara, és el rei. El trobareu pul·lulant ben aviat al negoci familiar, assajant d’imposar-se als treballadors de tota la vida, dient-li a la noia del despatx que arriba cinc minuts tard: “Escolta maca, potser que arribis a l’hora o ja pots buscar-te una altra feina”.

14 - LA RENTRÉE

Com una onada irreductible, recala un any més a les portes de l’institut la nova fornada d’alumnes de primer. És el dia de la rentrée. Estan inquiets, són menuts, bellugadissos. L’edifici els sembla impossible, inabastable. A punt d’iniciar un capítol decisiu de la seva vida, no són conscients de l’allau de vivències que els esperen, del temps determinant, essencial que ara enceten. Quan salpin de nou dintre d’uns anys, no seran els mateixos. Mentrestant hauran adquirit dubtes i anorreat certeses, hauran conegut la solidesa i la contingència dels vincles amistosos, hauran gaudit o sofert els embats capriciosos dels desigs incipients.

13 - LA VEU DE L'ABAT

Ara sóc jo, el vostre institut, qui us parla. No creieu que la pedra, la fusta, el vidre… puguin tenir veu pròpia? Us conec molt bé, us he vist tantes vegades fent ganyotes pels passadissos i, cada nit, els esborradors m’expliquen en veu baixa el que heu escrit a les pissarres. Si sabéssiu com em costa de passar l’estiu! Us trobo a faltar, us enyoro. M’agrada tant veure com us aneu formant dia rere dia, com aneu aprenent coses, descobrint la complexitat del món, els secrets de la natura, els beneficis de la cultura, com aneu esdevenint homes i dones.