Amic lector, amiga lectora encetem aquest bloc, amb petits nuclis de cent paraules que volen recrear els personatges, les actituds i les vivències que poblen un centre escolar, veritable calidoscopi efervescent, microcosmos que reprodueix en miniatura la complexitat del món exterior, univers febril i múltiple on escenifiquem dia rere dia els nostres esforços, les nostres angoixes, els nostres somnis.
En Jordi fulleja el diari entre classes i s’atura perplex davant l’enèsima crònica referent a l’univers educatiu. Ja tremola, sempre que hi ha novetats és per enredar més la troca. Quan no es parla d’austeritat, de reducció de personal, d’anulació de suports, d’esbandida de reforços, d’amputació de recursos, quan no es presenta la darrera troballa pedagògica de l’il·luminat de torn que revolucionarà la tasca docent, es ven la teoria que, amb una millor formació i selecció del professorat i amb un increment del seu horari, tots els problemes es resoldran. Assegut davant l’ordinador, comença a
teclejar neguitosament: “Distingida Senyora
Consellera...”
La Raquel observa amb
mirada tribulada l’estol d’infants que juguen despreocupadament davant seu. No
veu gota clar el futur que els espera. Està avesada a perdre’ls quan compleixen
tres anys, són com petites naus que deixen el seu port tutelar per solcar
titubejants el mar de l’existència que ella voldria que els fos plàcida,
profitosa, benèfica. Aviat deixarà la docència desprès de molts anys de brega i
deplora que molts dels seus somnis pedagògics trontollin. Hi ha mots que odia
quan els veu aplicats al seu món: retallades, reduccions, supressions... Agafa
un foli i gargoteja amb ràbia: “Distingida Senyora Consellera...”
DIMARTS, 25 d’octubre, a les cinc
de la tarda.
L’Amèlia, com a tutora, exposa a la Mercè, que
finalment ha acudit a la cita desprès d’una trucada fallida, que sa filla Renée
ho té pelut aquest trimestre ja que, segons l’avaluació inicial i preventiva,
podria recollir sis o set suspensos, i tots els professors s’han queixat de la
seva actitud desmenjada. La mare replica que a casa hi ha problemes que
l’afecten, que la nena estarà pagant la dificultosa aclimatació a un centre
nou, que ja veuran tots plegats que és una bona nena i, ja a la porta, afegeix
davant una Amèlia desconcertada: “Si detectes algun problema, m’avisaràs?”
DIMARTS, 27 de setembre, a les vuit del
vespre
L’Amèlia, asseguda davant les cadires de l’aula que
aquest vespre ocupen els pares i mares que han estat convocats a la reunió
d’inici de curs, es permet els quinze minuts acadèmics de rigor per donar temps
a que arribin els tocatardans. Es tracta de la reunió de primer i el nombre
d’assistents és més elevat que als altres cursos. Desprès els pares aniran
desertant gradualment. L’Amèlia es troba amb moltes cares conegudes, cosa
normal en tractar-se d’un poble petit on gairebé tothom es coneix. Ressegueix
l’enfilall de cares expectants cercant la Mercè i s’adona, decebuda, que no ha
vingut.
