Ara sóc jo, el vostre institut, qui us parla. No creieu que la pedra, la fusta, el vidre… puguin tenir veu pròpia? Us conec molt bé, us he vist tantes vegades fent ganyotes pels passadissos i, cada nit, els esborradors m’expliquen en veu baixa el que heu escrit a les pissarres. Si sabéssiu com em costa de passar l’estiu! Us trobo a faltar, us enyoro. M’agrada tant veure com us aneu formant dia rere dia, com aneu aprenent coses, descobrint la complexitat del món, els secrets de la natura, els beneficis de la cultura, com aneu esdevenint homes i dones.
