Amic lector, amiga lectora encetem aquest bloc, amb petits nuclis de cent paraules que volen recrear els personatges, les actituds i les vivències que poblen un centre escolar, veritable calidoscopi efervescent, microcosmos que reprodueix en miniatura la complexitat del món exterior, univers febril i múltiple on escenifiquem dia rere dia els nostres esforços, les nostres angoixes, els nostres somnis.
Un professor de mòduls aplica contrariat la
normativa sobre programacions: detallar anticipadament tots els continguts del
curs, que hauran de ser executats al peu de la lletra. Li cal omplir cada minut
amb l’activitat que li pertocarà, la improvisació restant descartada, exclosa.
Però com pot saber al detall com es descabdellarà el futur, sovint tan
imprevisible?. No seria millor arribar a classe amb la partitura ben definida,
això si –però amb la possibilitat d’executar altra vegada, si cal, la del dia
anterior o avançar la propera- deixant oberta la interpretació de la mateixa
segons les necessitats o imponderables del moment?
El professor cerca insistentment una espurna còmplice als ulls dels seus
alumnes, el gest aquiescent que tradueixi la captació de la ironia o bé d’una subtilesa; vol estar completament segur que les seves paraules no cauen en terra erma, que no està predicant en el desert, que la seva tasca no fa fallida. Tanmateix el seu treball no és manual, mai no podrà veure la feina feta. El ferrer, el fuster, el cisteller, el forner, sospesen amb les mans el producte acabat, definitiu; la vivència pedagògica sembra, en canvi, un pòsit invisible que, amb l’ajut del temps, fructificarà o s’eixugarà.
En Bernat ha vist les orelles del llop. Ha ullat l’esmolada espasa de Dàmocles gronxant-se damunt el seu cap i ara compren, atemorit, aquell missatge de que les notes del centre tenen més valor que les que obtindran a la selectivitat. Comença a fer números i no se’n surt. Els repetim al llarg de la seva escolaritat que no han d’estudiar només pensant en les notes -a vegades prou boiants després de les corredisses frenètiques de darrera hora -, que el que cal és l’adquisició gradual de coneixements, i ara els plantifiquem xifres davant el nas i comencen a tremolar.
L’atzar mena o malmena la vida del substitut. No és
el mateix trobar-te amb un equip directiu que s’interessa per tu malgrat la
teva provisionalitat, un departament vertebrat que t’acull amb les mans
obertes, un alumnat no massa conflictiu o un centre amb recursos suficients,
que aterrar en un món on tens la impressió que ets invisible, en un departament
disgregat o amb antagonismes que no busquen els fruits dolços de la dialèctica
ans els fruits amargs de la confrontació, amb alumnes que abusen
sistemàticament del fet que aviat et perdran de vista o suportar barracons
improvisats i condicions deplorables.
L’Antoine Doinel, a les acaballes del cèlebre film
de Truffaut s’escapa del reformatori on l’havien confinat per anar-se’n cap al
mar, tot un símbol de llibertat, i la darrera instantània el fixa guaitant
l’espectador, tot involucrant-lo, desafiant-lo, preguntant-li què dimonis pot
fer amb aquella reconquerida llibertat. L’Ariadna puja al cotxe i, abans de
posar la clau al demarré, fita la seva imatge abatuda al retrovisor. Està
cansada, decebuda però hi ha una rècula d’adolescents que l’esperen. Quan? On?
Que no triguin! No pot defallir però, per uns instants, com l’heroïna de
Carroll, l’Ariadna voldria passar a l’altre costat del mirall.
Divendres al migdia, darrera hora. Setze dies
desprès de la incorporació. Els alumnes estan fent una prova. Es presenta
sobtadament la professora de qui l’Ariadna fa la substitució amb l’alta mèdica
als dits i la inesperada notícia de la seva immediata reinserció al centre el
dilluns següent. L’Ariadna rememora momentàniament el paper que li atorgava
trenta dies de feina. Paper moll. Ni tant sols podrà acomiadar-se dels alumnes
dels altres cursos, de tot aquell reguitzell de cares que han omplert les seves
ninetes els darrers dies i que ja comencen a desdibuixar-se. Au vinga, girem
full i tornem a començar.
Una Ariadna decidida s’encara l’endemà mateix a les vuit del matí amb cinquanta ulls que l’escruten àvidament, sabedors que la seva presència és efímera, temporal. Acaba tot just de creuar el rètol de l’aula d’acollida que ha interpretat il·lusòriament com un missatge
encoratjador. Vuit dies desprès encara no haurà parlat amb el director. A més, s’assabentarà perplexa, tot i que a ella no l’incumbeix, que existeix un pla anomenat d’acollida que en realitat fa referència a l’informe que tot interí rep al juny signat per la directiva i algun company ocasional. O sigui, misteris del llenguatge, un pla d’avaluació, d’acomiadament.
L’Ariadna mira, tot fregant-se els ulls, el nom rutilant que apareix a la pantalla, el seu destí laboral els propers trenta dies, setanta-dos quilòmetres lluny de casa. Hi està avesada, acaba de gruar dues setmanes en un centre ben peculiar encara més llunyà: set professors al servei de cinquanta alumnes de dotze anys, practicant una filosofia de tolerància màxima, aquella que segons els seus predicadors permet als adolescents mostrar el seu jo més autèntic. Experiència que no li ha deixat cap pòsit memorable, cap recurs vàlid per emprar en el futur. Ja ho diuen, és a cops que hom aprèn.
