29 - LA MÒNICA O L’ESTÍMUL FAMILIAR

Sona el despertador i la Mònica es lleva rabent. No vol fer tard, avui toca examen. Es dutxa, es vesteix i agafa l’entrepà que la mare li ha preparat. Ella ara no hi és, a les sis comença el seu torn a la fàbrica, a la mateixa hora que el seu pare arriba. Ara el sent roncar a l’habitació del costat. És conscient que es sacrifiquen pel seu futur i ha decidit que no vol decebre’ls. Té el cap tèrbol, ahir es va quedar a estudiar. Comença a clarejar, fa molt fred, però rere els hiverns sempre floreix la primavera.

28 - COM PREDIR L’IMPREVISIBLE?

Un professor de mòduls aplica contrariat la normativa sobre programacions: detallar anticipadament tots els continguts del curs, que hauran de ser executats al peu de la lletra. Li cal omplir cada minut amb l’activitat que li pertocarà, la improvisació restant descartada, exclosa. Però com pot saber al detall com es descabdellarà el futur, sovint tan imprevisible?. No seria millor arribar a classe amb la partitura ben definida, això si –però amb la possibilitat d’executar altra vegada, si cal, la del dia anterior o avançar la propera- deixant oberta la interpretació de la mateixa segons les necessitats o imponderables del moment?

27 - DE LLAVORS I PÒSITS

El professor cerca insistentment una espurna còmplice als ulls dels seus
alumnes, el gest aquiescent que tradueixi la captació de la ironia o bé d’una subtilesa; vol estar completament segur que les seves paraules no cauen en terra erma, que no està predicant en el desert, que la seva tasca no fa fallida. Tanmateix el seu treball no és manual, mai no podrà veure la feina feta. El ferrer, el fuster, el cisteller, el forner, sospesen amb les mans el producte acabat, definitiu; la vivència pedagògica sembra, en canvi, un pòsit invisible que, amb l’ajut del temps, fructificarà o s’eixugarà.

26 - EN BERNAT, DE SEGON DE BATXILLERAT

En Bernat ha vist les orelles del llop. Ha ullat l’esmolada espasa de Dàmocles gronxant-se damunt el seu cap i ara compren, atemorit, aquell missatge de que les notes del centre tenen més valor que les que obtindran a la selectivitat. Comença a fer números i no se’n surt. Els repetim al llarg de la seva escolaritat que no han d’estudiar només pensant en les notes -a vegades prou boiants després de les corredisses frenètiques de darrera hora -, que el que cal és l’adquisició gradual de coneixements, i ara els plantifiquem xifres davant el nas i comencen a tremolar.

25 - SUBSTITUTS I ATZAR

L’atzar mena o malmena la vida del substitut. No és el mateix trobar-te amb un equip directiu que s’interessa per tu malgrat la teva provisionalitat, un departament vertebrat que t’acull amb les mans obertes, un alumnat no massa conflictiu o un centre amb recursos suficients, que aterrar en un món on tens la impressió que ets invisible, en un departament disgregat o amb antagonismes que no busquen els fruits dolços de la dialèctica ans els fruits amargs de la confrontació, amb alumnes que abusen sistemàticament del fet que aviat et perdran de vista o suportar barracons improvisats i condicions deplorables.

24 - ELS 400 COPS EN 400 MOTS (i IV)

L’Antoine Doinel, a les acaballes del cèlebre film de Truffaut s’escapa del reformatori on l’havien confinat per anar-se’n cap al mar, tot un símbol de llibertat, i la darrera instantània el fixa guaitant l’espectador, tot involucrant-lo, desafiant-lo, preguntant-li què dimonis pot fer amb aquella reconquerida llibertat. L’Ariadna puja al cotxe i, abans de posar la clau al demarré, fita la seva imatge abatuda al retrovisor. Està cansada, decebuda però hi ha una rècula d’adolescents que l’esperen. Quan? On? Que no triguin! No pot defallir però, per uns instants, com l’heroïna de Carroll, l’Ariadna voldria passar a l’altre costat del mirall.

23 - ELS 400 COPS EN 400 MOTS (III)

  Divendres al migdia, darrera hora. Setze dies desprès de la incorporació. Els alumnes estan fent una prova. Es presenta sobtadament la professora de qui l’Ariadna fa la substitució amb l’alta mèdica als dits i la inesperada notícia de la seva immediata reinserció al centre el dilluns següent. L’Ariadna rememora momentàniament el paper que li atorgava trenta dies de feina. Paper moll. Ni tant sols podrà acomiadar-se dels alumnes dels altres cursos, de tot aquell reguitzell de cares que han omplert les seves ninetes els darrers dies i que ja comencen a desdibuixar-se. Au vinga, girem full i tornem a començar.